documents

CAP A UNA IMMERSIÓ CÍVICA

Victòria Camps
Catedràtica de Filosofia Moral i Política a la Universitat Autonòma de Barcelona

Fer una bona ciutadania és una de les assignatures pendents de les democràcies actuals. Potser ho és encara més en les democràcies joves com la nostra que van donar per descomptat un supòsit que la realitat no confirma: la idea que la renovació de les institucions i la instauració de la democràcia produeixen automàticament una regeneració de les persones. La realitat demostra que no és certa. La sensibilitat ciutadana o el sentit cívic no s'improvisen d'un dia per l'altre, sinó que demanen un esforç continuat i sostingut.

Cal una transformació de la voluntat de les persones, la qual només es produeix si un seguit d'hàbits, costums o bones maneres són cultivats amb constància, paciència i assiduïtat. El civisme és una actitud, una manera de ser basada en la convicció que tota societat -o tota ciutat- té uns interessos comuns que cal defensar. Entès així, el civisme ha acabat sent el concepte que sintetitza els mínims ètics que qualsevol membre d'una comunitat democràtica i laica hauria d'acceptar i assumir.
Si donem per vàlida aquesta primera idea, que no és suficient tenir un règim i unes institucions democràtiques perquè les persones se sentin i es mantinguin com a bons ciutadans o ciutadanes, el que haurem de preguntar-nos és: quines són les causes, els motius o les raons que fan tan difícil o tan vulnerable la consciència cívica? Què fa que les persones oblidin tan ràpidament que viure en comunitat implica preocupar-se no sols d'un mateix, sinó també dels altres? O que gaudir d'una sèrie de serveis i béns públics ens obliga a fer nostres uns determinats deures: el que és públic ha de ser conservat, utilitzat amb prudència i amb cura, ben repartit i distribuït, des de la creença, una altra vegada, que no estem sols en aquest món, ans vivim entre altres persones amb necessitats semblants a les nostres. Tornant a la pregunta anterior: per què ens costa tant pensar en els altres?
Una resposta gairebé òbvia i freqüent a l'esmentada pregunta és que vivim una crisi de valors indubtable i sense precedents. El relativisme creixent, la falta de referències clares i fixes, el trontollar de les tradicions i els costums, la diversitat de formes d'una institució tan bàsica com la família, l'absència de doctrines religioses o pseudo-religioses..., tot plegat acaba en un desconcert respecte als valors més fonamentals. Així, no pensem en els altres perquè hem perdut el nord respecte als valors que haurien d'orientar la vida de les persones. La solidaritat, el respecte, un cert altruisme, són valors absents en un món marcat per la competitivitat, l'agressivitat, i per un individualisme des del qual tot el que no sigui l'interès propi es converteix en una molèstia que cal eliminar.

CRISI DE VALORS
Ara bé, com deia abans, la resposta que remet a la crisi de valors és una sortida fàcil que no va al fons del problema. En primer lloc, cal recordar que els valors ètics, que són dels que parlem, sempre han estat anhels o ideals a assolir, no realitats ni components de les nostres pràctiques. Cap època no ha estat exemplar pel que fa a la realització d'uns valors ètics que, d'una altra banda, mai no s'han deixat de proclamar. El divorci entre la teoria i la pràctica és un dels grans temes que han preocupat els filòsofs que han reflexionat sobre l'ètica, des d'Aristòtil fins a Rawls o Habermas. La crisi de valors no és cap novetat. Si volem afrontar-la, el que hem de preguntar-nos és què la motiva, què fa especialment difícil avui que la gent es mostri més solidària i més respectuosa.
Una resposta tan insatisfactòria com l'anterior seria la que vol trobar la causa de tots els nostres mals en els defectes de l'educació. Sovint ens lamentem que falta educació o que l'educació és, en el fons, "mala educació", per ser més clars. Amb això, traslladem a les institucions més pròpiament educadores -família i escola- el dèficit de civisme. És una altra manera de fugir d'estudi, ja que, si l'educació és deficient, el que hauria de preocupar-nos és per què costa tant educar bé. Què està passant perquè la família, l'escola, la política, tot i saber i repetir que l'educació és molt important, acabin desentenent-se de les obligacions educatives o no se'n surtin en la tasca d'educar en i per al civisme? És un problema de desorientació respecte als continguts educatius, de manca d'autoritat dels que han d'educar, de desídia generalitzada, o de falta de convicció respecte a la gravetat del problema?
Intentaré apuntar quines són les circumstàncies que avui fan especialment difícil l'educació cívica. Per començar, l'educació en els valors de la solidaritat i el respecte als altres -que diria que són la síntesi dels valors cívics- és més difícil que mai perquè la socialització és bàsicament una socialització pel consum. L'individu del nostre temps és, per sobre de tot, consumista, no ciutadà. Vol ser lliure només per gaudir individualment de la llibertat, no per posar-la, ni que sigui en una petita part, al servei dels altres. No és estrany que la formació en els valors democràtics i cívics costi tant, quan tot el que tenim a l'entorn incita a pensar només en un mateix. Fins i tot la consciència ciutadana, que sembla despertar de tant en tant i que darrerament s'ha vist exemplificada en les manifestacions contra la guerra o en les mobilitzacions per ajudar els damnificats del Prestige, podria no ser res més que la reacció a una necessitat no del tot esmorteïda: la de fer front a la mala consciència provocada per la visió directa i a temps real de la prepotència dels rics i poderosos i la poca consideració cap als que pateixen.
Ens trobem, doncs, davant el reconeixement teòric d'uns valors no sols poc presents o inexistents en els comportaments reals, sinó gairebé impossibles de ser impulsats. Per dir-ho breument, els missatges que envia la realitat quotidiana, la que ofereix la televisió, la que vivim a casa o a la feina, la que veiem al carrer, destrueix immediatament qualsevol brot d'idealisme que apunti a un realitat social més amable per a tothom.

EDUCAR PEL CIVISME
En segon lloc, cal tenir en compte que educar cívicament és quelcom més complicat que ensenyar matemàtiques o història. No es tracta de convertir el civisme en una assignatura més, sinó que hi hauria d'haver una immersió total en el civisme: la immersió en una realitat que ens bombardegi constantment amb missatges a favor del comportament cívic i, més important encara, que ens mostri el civisme en els comportaments dels nostres dirigents. No és això el que fa l'economia de mercat per socialitzar-nos en el consum? La publicitat, que és el suport d'una gran part de la cultura que ens envolta, no contribueix a formar ciutadans sinó consumidors. Si educar en els valors cívics és, sobretot, una pràctica i un aprenentatge que té un component important d'imitació, caldrà imaginar i provocar una immersió que produeixi els efectes desitjats. Les formes de vida s'inculquen per aquesta via. Així és com hem aconseguit avançar en el coneixement i l'ús de la llengua, a través d'una política real d'immersió lingüística. Si de veritat creiem que el civisme és tan important, no hauríem de fer un esforç similar al que hem fet amb la llengua? Tot és qüestió de prioritats.
Tal com l'entenc, la immersió ha de comptar amb la complicitat de tothom. No val que, per exemple, un ajuntament decideixi posar en marxa una sèrie de projectes de neteja dels carrers, d'amortiment dels sorolls, de protecció dels espais públics, de reciclatge de les escombraries, si no hi ha un mínim de vigilància i diligència per part de les administracions per tal que les normes s'apliquin. Tampoc hi haurà immersió si el que es vol construir des de l'escola o des de les famílies ho desfà una televisió que prescindeix dels valors cívics. Finalment, han de ser els pares i les mares, el professorat, els dirigents polítics i no polítics, tots aquells que tenen més responsabilitat i que inevitablement són el marc de referència dels més joves, els que han de creure -i demostrar que s'ho creuen- que el civisme és un valor. El civisme es transmet sobretot a través de l'exemple.