documents

EL RESPECTE ALS ESPAIS URBANS COL·LECTIUS

José Palos
Professor de l'Institut de Cičncies de l'Educació de la Universitat de Barcelona

Fa uns dies em va passar, el que segur que a molts de vosaltres us ha passat més d'una vegada. Estava llegint el diari al parc i un grup de joves jugaven amb un gronxador amb perill que es trenqués. Els vaig dir que no juguessin d'aquesta forma perquè es trencaria i allò era per als més petits. La resposta va ser directa; allò era un parc públic i per tant podien fer el que volguessin. Alguns dies abans un amic havia viscut una situació semblant al costat de casa seva on es troben habitualment grups de joves per xerrar. Els va dir que estava molt be això de xerrar, però que no cridessin i que no ho embrutessin tot. La resposta va ser molt semblant, dient que la vorera i el carrer eren de tots i que no feien mal a ningú. Vaig pensar que quan diuen que és de tots, és que en el fons no ho consideren seu. I no és que ara vulgui dir que tots els joves actuïn d'aquesta forma. Aquestes actituds les podem trobar en persones adultes en altres situacions com poden ser deixar mobles vells al carrer, permetre que els gossos facin les seves necessitats i al carrer i l'embrutin, etc. Per tant només vull fer servir aquests fets per fer algunes reflexions.

Això m'ha fet pensar moltes vegades en el maltractament de tot allò que no es propietat privada, o millor dit particular, i del difícil que és conscienciar del valor de la propietat col·lectiva. Els fets quotidians a vegades em produeixen una sensació d'impotència i estic convençut que cal educar en valors per formar nous ciutadans. Eduquem en el respecte, en el diàleg, en la cooperació i en la convivència, però quan observem el comportament de les persones que fan servir els espais col·lectius tot això sembla que entra en crisi. Crec que no som conscients que els espais que fem servir per a les nostres relacions e interessos particulars són espais col·lectius, és a dir meu i dels altres. Però en general de la propietat col·lectiva tothom espera que tingui cura l'altre o l'ajuntament.

I és que els espais construïts i habitats necessiten que el temps i les relacions amb les persones els omplin d'històries, d'experiències, de sentiments i de valors. Potser els adolescents encara no han tingut temps per tot això o podria ser que quan actuen d'aquesta forma poc respectuosa amb aquests espais estiguin creant aquests lligams des de les seves característiques específiques com a grup. D'altra banda, aquests adolescents no tenen fàcil trobar espais de relació que no siguin per consumir i això s'hauria de tenir present quan es dissenyen els espais col·lectius.

Alguns estudis diuen que un factor important en la creació d'aquest vincle afectiu, que genera arrelament, és el temps de residència i d'ús de l'espai. Tractant-se d'espais de convivència compartits seria necessari afavorir aquests vincles i més quan els contextos són de marginalitat i desigualtat social. Entre d'altres estratègies s'hauria d'afavorir la participació ciutadana en la definició de les necessitats, en l'afavoriment de la convivència i per tant en la construcció de l'espai de vida i de relacions. Clar que aquesta necessitat no seria només dels joves, sinó que si ens fixem al carrer els diferents grups socials utilitzen l'espai de forma diferent. Per tant el que es planteja és la necessitat de buscar mecanismes de participació dels ciutadans en la construcció dels espais perquè el que és cert i funciona per a tots és que el fet d'actuar i deixar empremta en un lloc afavoreix el sentiment de pertinença, i el respecte envers aquest lloc.

Moltes vegades es dóna com a justificació que la qualitat dels serveis, o del mobiliari dels espais col·lectius no és prou bona i que per tant no es valoren. És veritat que els entorns de qualitat conviden a un major respecte, però això no es suficient perquè els joves i la població en general actuïn de forma més curosa. Si no existeix un vincle afectiu entre espai i usuaris es generen actituds d'indiferència, i això s'ha d'evitar especialment en els espais públics i col·lectius que actuen com a àmbits de convivència i ajuden a trencar la tendència dominant al individualisme.

El mateix dia, mirant la gent que gaudia del parc, vaig pensar que en molts barris de les nostres ciutats està canviant la composició de la població. Molts immigrants s'estan assentant en barris amb els que no tenen cap vincle. En aquests espais col·lectius conviuen gran diversitat d'hàbits culturals, de concepcions i de practiques en l'ús de l'espai i del temps. Estic segur que aquests espais de relació, com poden ser els carrers, els parcs, les escoles, els espais esportius, etc. són grans laboratoris i centres d'aprenentatge del respecte. L'espai no s'ha de veure només com un suport físic on es fan activitats, sinó com a lloc de trobada i relació on els ciutadans construeixen valors. Aquest canvi en la concepció i en la mirada de l'espai urbà s'ha de fer també des de l'escola, des dels projectes polítics i des dels que dissenyen i planifiquen les ciutats a les que haurien de considerar catalitzadors d'aprenentatges.

La veritat és que desprès de totes aquestes reflexions continuo trobant persones i grups que continuen sent poc respectuosos amb l'espai col·lectiu. Però hem d'actuar i esperar. Com sempre els canvis son lents i la responsabilitat és compartida.