documents

SUMEM VOLUNTATS

Antoni Navarro Monteys.
Membre de la comissió cívica i representant del Consell Assessor de la Gent Gran

Amb el mot civisme mesurem la bona o mala convivència que es dóna a ciutat. Potser seria més exacte dir-ne civilitat; però, a part d'aquesta precisió semàntica, el cert és que vivim en un món en el qual, dia rere dia, van perdent vigència normes d'actuació i pautes de comportament que fins ara conformaven les relacions personals. Alguns diuen que hi ha una pèrdua absoluta de valors, d'altres manifesten que s'estan introduint nous valors menys encotillats per uns costums que la societat tenia com a immutables tot i que els detractors diuen que eren imposats per uns hàbits convinguts.

Al paràgraf anterior he citat la relació ciutadana perquè és el que, pel fet de ser tan diversa, dóna una mesura més exacta del nivell cívic dels habitants de l'urbs.

La notable falta de civisme que s'observa, afirmació que admet totes les matisacions que s'hi vulguin fer, es pot dividir en dues parts: incivisme ocult i incivisme cridaner. A la primera, em refereixo a com actuen certes persones quan tenen la seguretat que no són vistes. Són les que en el tracte corrent fan gala d'una educació exquisida. Sovint, quan en una comunitat de propietaris o de simple veïnatge es produeix un fet reprovable, si hom pensa qui pot haver-ho fet, no troba ningú que en sigui capaç, però el cert és que algú ho ha fet. Qui hagi estat, s'ha valgut de la impunitat per actuar incívicament i de la hipocresia per mantenir davant dels altres les més educades formes de bona convivència.

L'incivisme cridaner no es refereix només a l'excés de soroll, sinó al que és més escandalós, al que fa cas omís de les normes dictades per l'autoritat i de les maneres pròpies d'una convivència correcta. I, encara, cal distingir entre el personal que és incívic per desídia i el que ho és a posta, amb el propòsit de manifestar el seu rebuig a la societat: aquests són éssers asocials amb gairebé nul·les possibilitats de recuperació per a la convivència ordenada. No cal dir que són una minoria, però per la seva falta de civilitat i sovint pel seu vandalisme, creen una situació de malestar general i, a ciutat, un clima d'inseguretat si no de deixadesa i incúria.

No pretenc anar més enllà de l'àmbit ciutadà, el que ens és més proper i el que, amb bona voluntat, potser encara es podria reconduir si som capaços de recuperar el respecte a les convencions, a les normes de conducta, la majoria no escrites sinó dictades pel respecte que cadascú es deu a si mateix, que l'obliga a ser respectuós amb els altres -en aquest cas hauríem de parlar de conviccions-, i si l'autoritat assumeix el seu deure d'aplicar les mesures coercitives que calgui quan s'hagin esgotat les possibilitats de convèncer "a les bones".

També cal defensar la convicció com un valor que, si es tenia, resoldria automàticament el problema de la convivència. La pràctica continuada d'una bona educació cívica podria arribar a aconseguir que l'hàbit esdevingués creença, que mai no seria compartida per la totalitat del personal, però que sí que podria ser un exemple i un estímul.

Hem de reconèixer que el moment actual no és gaire propici per confiar que el tema del civisme es pugui encarrilar des de la pròpia consciència; deixem-ho en un ideal utòpic. Per tant, només ens queden dos camins: ordenar la convivència a partir de l'acompliment de les normes de respecte mutu convingudes o que l'autoritat la imposi amb les mesures oportunes, tot i que, si falta la voluntat, és més que dubtós que el resultat sigui satisfactori.

El mot civisme o civilitat té el seu equivalent en el mot educació, que no té res a veure amb l'assignatura d'urbanitat que s'ensenyava a les escoles amb la finalitat d'inculcar als nois i a les noies uns suposats valors transcendentals, sacralitzats i intocables que en arribar a l'edat adulta garantirien la continuïtat d'una societat regida per valors jeràrquics. Les noves condicions socials van desacreditar el sistema, però de retruc s'ha perdut el que tenia de bo la urbanitat, que el diccionari defineix com: "Qualitat de la persona que posseeix bones maneres, que conviu en grup respectant la personalitat d'altri i que observa les normes de convivència i de tracte social".

Ens quedem, doncs, amb l'educació, que comprèn tot un seguit de normes convingudes, que no tenen per què ser hipòcrites, que aquest és el subterfugi que utilitzen els que se situen al marge de la societat, ja que segons el seu parer coarten l'espontaneïtat, la sinceritat i l'autenticitat. Dins d'aquest col·lectiu, caldria distingir entre els que, per diverses circumstàncies, són subjectes i objectes alhora d'un rebuig mutu a la societat, i els qui, per una actitud anàrquica o un "posat" passatger blasmen la societat durant un període determinat de temps i acaben per integrar-s'hi.

Quan cal atendre una necessitat personal o col·lectiva, ens adonem que l'actitud cívica de la majoria de la gent és altament positiva i gairebé tothom està disposat a ajudar. També, en una concentració multitudinària comprovem que el personal té la pruïja de comportar-se amb educació, llevat d'un petit grup d'agitadors marginals que provoca aldarulls i causa destrosses. L'enorme diferència percentual entre les dues actituds ens indica que, malgrat ser real un cert menyspreu vers les convencions, la immensa majoria d'homes i dones ens sentim còmodes en un ambient de convivència normal, que vivim de forma aparentment rutinària, però que respon a unes virtuts congènites i d'uns sentiments fortament arrelats.

M'adono que el contingut d'aquest escrit és, en certa manera, contradictori, però crec que és lògic que ho sigui perquè bascula entre el desig de gaudir d'unes normes de conducta educades i el dubte de si, en unes condicions de vida tan individualitzades i competitives com les actuals, això és possible. Però aquesta és la realitat, tan aviat et sents reconfortat davant d'un fet positiu com et desmoralitza veure certes conductes reprovables. Tal com he dit al començament, hi ha qui creu que tot està perdut, mentre que altres considerem que la situació es pot reconduir a partir de l'acceptació que les noves formes de vida comporten noves formes de convivència, amb el benentès, però, que només amb una bona educació cívica es podran aconseguir.

Ben cert que individualment no podem fer grans coses, però la suma de moltes petites accions segur que hi pot ajudar. Ens val el proverbi xinès tan conegut: "Si cadascú escombra el seu tros de vorera, la ciutat romandrà neta". Confiem en l'eficàcia de l'actual Pla de Civisme, però que l'autoritat no oblidi que la seva primera obligació és vetllar perquè la majoria pacífica i complidora se senti protegida.